La humilitat “És patrimoni de gent sòlida, honrada i madura”,

Les virtuts i els recursos del cap humil cotitzen a l’alça en el debat sobre l’empresa

Desapareguda des de fa molt de temps de les bíblies de la modernitat, la humilitat no és precisament una virtut que s’hagi vinculat amb els requisits del lideratge i de l’èxit, mal relacionada potser amb falta de fermesa. Però la crisi socioeconòmica i la reflexió ètica que (en alguns llocs) l’acompanya està capgirant idees, i la virtut de la humilitat presenta les seves credencials per tornar als manuals del bon lideratge.
“A mesura que s’acumulen quilòmetres i si un no és imbècil, la vida t’ensenya humilitat. Davant la complexitat, saps que hi ha més preguntes que respostes, la vida et convida a escoltar i a pensar”, assenyala Santiago Álvarez de Mon, sociòleg i professor de direcció de persones en les organitzacions (Iese).

 La translació d’aquesta virtut al món del lideratge –sigui en l’empresa o en qualsevol mena d’equip– té un llarg recorregut ja que les preguntes, recorda Álvarez de Mon, donen en moltes ocasions respostes, la humilitat faculta per aprendre coses noves, per no enfonsar-se davant l’error ni per sobrevalorar un èxit. “És patrimoni de gent sòlida, honrada i madura”, subratlla.

Aquest juny Antonio Argandoña, professor d’Economia d’Iese, publicava un article sota el títol “Reputació i humilitat en la direcció d’empreses”, on comentava que si bé es tendeix a pensar que la humilitat pot semblar incompatible amb l’autoritat que es necessita perquè un líder realitzi la seva comesa, la realitat és justament la contrària.

 “El directiu humil, si ho és de debò i aconsegueix –assenyala– que els altres el percebin així, exerceix més autoritat que el líder arrogant, ja que és una autoritat moral associada a una reputació molt més sòlida”.

En l’àmbit pràctic, es vincula amb algú que ni sobrevalora les seves virtuts ni les menysprea, i a qui l’autoestima no el fa ser pretensiós. En tenir una personalitat sòlida i, dins del raonable, en pau amb un mateix, a aquesta mena de líder li és més senzill reconèixer el valor dels altres, de l’equip.

Però encara que hi hagi cursos de formació de directius –vegeu la informació principal–, aquesta virtut recatalogable als manuals del bon lideratge no s’aprèn d’un dia per l’altre. Ve dels pares, dels bons mestres, de lectures, d’un bon cap... de la vida mateixa. I ajuda, s’assenyala, a veure-la amb humor i curiositat.
Una altra manera d’entendre les virtuts d’aquesta virtut és observar els egos que passegen per les empreses i les conseqüències de la seva gestió, que són dolentes, indica Álvarez de Mon. Treballen per a ells mateixos, recalca, i quan hi ha situacions difícils es veu amb qui es dedica a si mateix o qui col·labora per al bé comú.
De fet, i com ja s’ha analitzat arran dels perquès de la crisi i la necessitat d’un rearmament ètic, es tracta de recuperar i readaptar els vells valors, i això no significa caure en el bonisme. La humilitat, com s’ha assenyalat, no és falta d’autoestima ni falta d’ambició per arribar més lluny. Es tracta més aviat d’un antídot per no confondre el rol amb la personalitat, el que s’és amb el que es fa.
La llista de beneficis del “líder humil” per a l’empresa que Argandoña inclou al seu article és diversa i entre altres qüestions indica que aquest “probablement cometrà menys errors en valorar adequadament les seves capacitats”, tindrà una relació més genuïna amb el seu equip, jutjarà amb objectivitat, ajudarà els altres a perseguir objectius i el coneixement de les seves limitacions el portarà a buscar l’excel·lència. Si és així, val més rescatar-la de l’oblit.
 
CRISTINA SEN
 
 
http://epaper.lavanguardia.