“Per prosperar en gran cal llegir els grans escriptors”












Des de quan va apuntar a Nobel d’Economia?
Jo no tenia vocació. El meu pare em va dir: “Estudia el que vulguis, però abans fes un curs d’economia”.
I això?
No ho sé, ell era publicitari. No vaig poder dir-li que no.
I com va anar?
A les dues setmanes, m’encantava!
Què el va seduir de l’economia?
Vaig descobrir que sota un rigor aparent... hi ha forces subjacents de les quals ho desconeixem gairebé tot. I això em va motivar a indagar més i més.
I què va descobrir?
Que tota conclusió era aparent, que havia d’indagar més i més.
I així fins avui?
Avui ja m’atreveixo a defensar alguna conclusió: la ciència econòmica t’aproxima al fenomen de la prosperitat de les societats.
L’ aproximació soviètica va fracassar.
Tot dirigisme econòmic i tota planificació centralitzada dels afanys humans desembocarà, sempre!, en el fracàs.
Per què?
Perquè l’individu necessita un marge per actuar, intentar coses, equivocar-se, arriscar, innovar, produir una cosa diferent... En resum, per imaginar i crear. I si això es coarta, tot s’estancarà i es podrirà!
Gaudim avui d’aquest marge?
L’hem tingut..., però el perdem!
Per què l’estem perdent?
Per l’excessiva i creixent connivència entre governs i entramats econòmics. És una trama clientelista que atempta contra la prosperitat col·lectiva futura.
Expliqui-m’ho millor.
Si intentes avui una cosa nova, ho tens cada dia més difícil, ets cada dia més insignificant davant gegants cada dia més poderosos, institucions i corporacions que es protegeixen. Això redueix horitzons a la humanitat!
Estem al límit de prosperitat?
Si no corregim aquesta deriva, sí. I és trist, després que la humanitat havia estat capaç d’assolir una prosperitat inaudita.
Què entén per prosperitat?
El benestar material combinat amb l’immaterial, que consisteix en la possibilitat d’imaginar-te explorant horitzons nous.
Quin ha estat el moment més pròsper de la humanitat?
Des del primer terç del segle XIX a l’últim terç del segle XX. Puc veure-ho amb els ulls del jove advocat Abraham Lincoln...
Què va veure?
Va recórrer els Estats Units amb l’aspiració de presidir-los un dia, i el va fascinar descobrir l’empenta de la gent de base, la passió general i compartida per provar, inventar, descobrir, innovar, explorar, crear.
Aquesta és la clau?
Sens dubte! Mai abans en cap societat tanta gent de base no havia sentit tan intensament aquella empenta com llavors.
Beneïts rebesavis.
Ens van fer florir en tots els aspectes vitals, en carreteres, ferrocarrils, avions, hospitals, escoles, automòbils... Va ser l’època de Henry Ford, visionari increïble.
Avui no hi ha gent així?
Poquíssima.
Per què?
Des de fa dues o tres generacions estem educant la gent perquè busqui la feina més ben pagada. I no per explorar terrenys desconeguts, arriscar-se a perdre-ho tot, experimentar, innovar, provar, crear.
Demana més somiadors?
Demano vitalisme! Una actitud vitalista, conrear la pròpia vida individual, la vida bona, que és fer-la florir amb plenitud.
I d’on va sorgir aquell vitalisme?
És als assajos de Montaigne! És als escrits de Cervantes! És a l’obra de Shakespeare! És als contes i novel·les de Dickens!
Ells van originar la nostra prosperitat?
Sí! Van ser gradualment llegits i assimilats en l’esperit de la gent de base, que el van expressar en els seus actes i conductes.
Hem de llegir més per prosperar?
Llegir Montaigne, Cervantes, Shakespeare, filosofar amb Nietzsche i Kierkegaard..., i ser com els nens: obstinats, tenaços quan volen una cosa, com el capità Achab de Moby Dick, de Melville. I, sobretot, llegiu Dickens!
Per què?
Grans esperances marca el to, injecta fascinació per la gent que creix, floreix, es desplega. Per créixer en gran de debò cal llegir els grans escriptors!
No m’esperava un Nobel d’Economia receptant literatura.
Aquesta és la meva recepta: que les escoles fomentin la innovació, que tallem qualsevol tentacle del poder que entorpeixi la competència...i que llegim tots els grans!
Llegeixen, els economistes espanyols?
No criticaré aquí els meus col·legues espanyols.
Algú li inspira confiança avui a Europa?
Només Macron. Tant de bo pugui aplicar el seu somni.
I Putin i Trump?
Trump i Putin són dues cares de la mateixa desastrosa moneda: la moneda de l’amiguisme, la miserable moneda del clientelisme.
Edmund Phelps, premi Nobel d’Economia 2006

Tinc 83 anys. Vaig néixer a Chicago i visc a Em vaig doctorar en Ciències Estic casat, tinc un fill. Crec en la vida bona, fruit de l’humanisme renaixentista, la


Prosperitat inaudita

Edmund Phelps gaudeix parlant d’economia, que per ell equival parlar de “vida bona”, aquella vida que val la pena perquè comporta el plaer del creixement personal,del floriment de totes les teves potències com a individu. Per això defensa el repte, l’exploració, atrevir-se amb l’incert. A la seu de la Reial Acadèmia Europea de Doctors ( RAEU), en la qual ingressa com a acadèmic, m’aconsella tornar a llegir els clàssics de la literatura occidental per entendre millor de què som capaços: m’ho diu amb un somriure de nen entremaliat, com si en aquells llibres hi hagués també el secret de la seva jovialitat i èxit. Ho explica molt bé al seu llibre Una prosperidad inaudita (RBA).


Publicat a la vanguardia.




A Catalunya hi tenim uns camperols revoltats, què combaten i es manifesten contra les institucions que controlen els seguidors del Procés. És molt important i cal diferenciar molt bé entre els independentistes i els seguidors del Procés, perquè cada cop és fa més gran la diferència entre la massa independentista i els partits i organitzacions que van començar el Procés...

The Weekly Mag 01.

La broma de Sor Lucía Caram...

El Ballet Nacional de Catalunya fa un pas de gegant i presenta el proper 28 d'abril la seva primera estrena mundial.

Entrevista a TV3, el 130è president de la Generalitat explica que s'haurien de buscar fórmules per evitar la repetició electoral i apunta la proposta d'un altre candidat, tot i que admet que el bloqueig de l'Estat es podria mantenir

En una entrevista a TV3, el 130è president de la Generalitat explica que s'haurien de buscar fórmules per evitar la repetició electoral i apunta la proposta d'un altre candidat, tot i que admet que el bloqueig de l'Estat es podria mantenir

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/entrevista-a-carles-puigdemont/especial-informatiu-entrevista-carles-puigdemont-15042018/video/5760119/

Puigdemont demana «temps» per investir un candidat que eviti eleccions

Si com afirma clarament Pilar Urbano en el cop d'estat a Espanya, darrera hi havia: El REI, EL CLERO, ELS BANQUERS, ELS SOCIALISTES, ELS MILITARS i especialment ESTATS UNITS per enderrocar un president que no interessaba, quins poders es mouen per evitar que Catalunya s'independitzi?

Primer de tot per comentar en aquest fil és condició necessària que escolteu aquest vídeo, dura 54 minuts, quan tingueu una estona us el recomano moltíssim. És en castellà i destaca una entrevista a Pilar Urbano sobre un fet molt important a Espanya, el cop d'estat 23-F. Explica ens poques paraules com funciona la política, com es prenen les decisions i lamentablement com els ciutadans som peons dels poders fàctics. El trobo impressionant i no faré un gran spoiler sobre el que diu però detallarè que en el minut 43:30 detalla sense pels a la llengua com FELIPE GONZALEZ va participar en el cop d'estat, SI felipe gonzalez va participar en el cop d'estat contra el president a Adolfo Suarez 23-F.
Si com afirma clarament Pilar Urbano en el cop d'estat a espanya, darrera hi havia: El REI, EL CLERO, ELS BANQUERS, ELS SOCIALISTES, ELS MILITARS i especialment ESTATS UNITS per enderrocar un president que no interessaba, quins poders es mouen per evitar que Catalunya s'independitzi? Quina situació ens trobem actualment internacionalment?

Jo deixo la primera idea personal. Tenim tos els poders fàctics en contra, el gran capital (ibex), el clero, la UE i desconec si Estats Units però semblaria que si ja que espanya és un membre de la Otan. Llavors amb aquesta situació, entendria perfectament que en Puigdemon hagi avançat internacionalment a exposar el conflicte català. Ara, caldrà un mínim de 10 o 15 anys per aconseguir-la i serà de forma revolucionària que NO és el mateix que armada. Comencem a veure la realitat com és llarga, difícil i plena de sacrificis.

Hi ha manera de conèixer posicionaments reals i d'isteressos d'altres països sobre Catalunya?
Li interessa realment a Russia d'essestabilitzar la zona i per això ens recolça a la sombra?
Tant debó poguessim saber-ne molt més.
Creieu que amb les performances actuals aconseguirem la independència?

https://www.youtube.com/watch?v=IlynJW1CVIE


https://www.racocatala.cat/forums/fil/217694/sobre-grans-secrets-com-funciona-veritat-politica-mundial-espanya-perque-ho-tinguem-clar-c

La Dignitat ....insubonable



















No és solament la xifra, la massa de gent que va inundar els carrers de Barcelona –tot i que també.
Són les maneres. 

Tenim tot el govern a la presó o a l’exili, però nosaltres continuem ocupant pacíficament els carrers, sense cap incident, sense cap agressió, sense cap consigna violenta, somrient-nos, abraçant-nos. 


Ens han abocat tota la violència, verbal i física, que eren capaços d’imaginar i tanmateix nosaltres continuem cantant i alçant castells, continuem ballant i gaudint de ser un entre tants. 


Ells, mentrestant, proven d’amagar la veritat a la desesperada.

 Menteixen cada dia. 

Menteixen sobre la manifestació, menteixen sobre quanta gent érem, menteixen sobre com ens comportàvem, menteixen sobre què cridàvem, menteixen sobre què volem. 

Però nosaltres no perdem el somriure i ens mantenim a lloc; tots junts fent voleiar banderes, avancem vestits de tots els tons de groc i cridem les consignes que estimem sense ni mirar-los, sense ni escoltar-los, sense perdre-hi ni un segon.



Quan l’estat espanyol va desfermar el colp d’estat contra Catalunya, el 20 de setembre, pretenia desmuntar en poques setmanes aquesta monumental i extraordinària organització popular que s’ha expressat amb tantes sigles i organitzacions aquests darrers nou anys. Hi van abocar tot el que tenien. Des de la Guàrdia Civil fins al darrer columnista d’El País. Des del jutge Llarena al més violent dels feixistes incontrolats. Des del monarca fill del monarca hereu de Franco fins al grec que desvia pregunta rere pregunta i indignació rere indignació en la conferència de premsa de la Comissió Europea. Tots els recursos, armats i desarmats, de l’estat varen ser posats en formació per provar de doblegar-nos, perquè deixàssem de reconèixer-nos com allò que som. Poques vegades un país deu haver hagut de plantar cara a un atac coordinat de les dimensions del que es va desencadenar al setembre contra el moviment republicà català. Però nosaltres ho hem resistit tot i, sis mesos més tard, som ací. Som ací ben plantats al bell mig de Barcelona, ocupant el Paral·lel i la plaça que hauria de ser del Primer d’Octubre, escampant-nos –perquè no hi cabem– per la Gran Via i pel Poble-sec, allargassant la massa humana fins a mar. Davant els ulls atònits i admirats de bona part del món.

El colp d’estat va aconseguir en algun moment de fer trontollar la imatge que teníem de nosaltres mateixos. La virulència i l’agressivitat que van abocar sobre el moviment independentista va fer que alguns dubtassen de poder trobar el camí d’eixida, de resistir. L’enorme quantitat de recursos esmerçats a mirar de fer veure que no érem allò que som, allò que sabem que som, en algun moment va sumir una part de la població en una tristesa comprensible i justificada.

I, tanmateix, els vàrem derrotar a les urnes el 21 de desembre, amb una victòria electoral exemplar que no hi ha adjectius que puguen qualificar. I els vàrem derrotar el 5 d’abril quan la resolució del tribunal alemany va deixar clar que les acusacions de la justícia espanyola són insostenibles, una ficció impossible d’acceptar per cap democràcia. I els vàrem derrotar ahir, 15 d’abril, quan tornàrem a fer nostres els carrers i recuperàrem aquella manera contundent i amable alhora, alegre i responsable al mateix temps, de caminar plegats. Aquella que ens havia caracteritzat fins que ells van escampar la violència pels nostres carrers. Aquell domini serè de les places i les avingudes. Aquell saber-nos forts simplement perquè sabem que tenim la raó i que som més.




Ahir aplaudíem fins a fer-nos mal a les mans cada vegada que algú feia desfilar davant nostre les cares o els noms dels nostres presos i exiliats. Les cares i els noms de Puigdemont i de Junqueras, de Bassa i de Forcadell, de Romeva i de Gabriel, de Forn i de Rovira, de Turull i de Serret, de Ponsatí i de Sànchez, de Cuixart i de Rull, de Puig i de Comín. I en miràvem les fotografies amb dolor, trists per tot això que han de passar, per la injustícia que els toca de viure per haver fet allò que nosaltres vàrem votar que fessen. Però després ens giràvem i, bo i mirant al voltant, tot allò que vèiem ens reconfortava i ens enfortia. Perquè ens tornàvem a reconèixer en allò que havíem vist i havíem demostrat tantes i tantes vegades aquests darrers nou anys.

Nosaltres sabem qui som. I sabem què som. No ens ho ha d’explicar ningú ni necessitem que ens ho reconega ningú. Nosaltres sabem que som la majoria social i política d’aquesta Catalunya que ja s’ha proclamat república i que ara lluita per viure en l’estat independent que ens hem guanyat al carrer i a les urnes. Sabem la nostra força i la nostra determinació. Sabem que no afluixem ni fem cap pas enrere. Sabem que hem frenat el seu colp d’estat. I sabem que no ens han doblegat, que no han pogut fer-ho. Però sobretot sabem que no podran fer-ho mai si ens continuem unint com ho vàrem fer ahir al Paral·lel, com ho vàrem fer al carrer de la Marina, com ho vàrem fer a la Diagonal, com ho vàrem fer al passeig de Gràcia i a la Meridiana, com ho vàrem fer a la Via Catalana. I, com que sabem tot això, ahir ens miràvem els uns als altres somrients, malgrat el dolor per la presó i l’exili. Ens reconeixíem en la llibertat, ens reconeixíem en la lluita, ens reconeixíem com a poble, ens reconeixíem en aquesta dignitat insubornable que Jordi Cuixart va dir encertadament que som

Indestructibles. 

Lliures fins i tot enmig de la tirania.

 Sobirans indiscutibles del nostre futur.


https://www.vilaweb.cat/noticies/ahir-al-parallel-ens-varem-reconeixer-editorial-vicent-partal/




Batalles de partit, que no tocaven ...