59 Comentaris a : L'Estat força Catalunya a ampliar els horaris comercials per cobrar el FLA

La condicionalitat que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, imposa a Catalunya per cobrar els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) s'endureix. El pla d'ajust que l'executiu espanyol ha aprovat a Catalunya a canvi d'aquests diners inclou, per primer cop,l'obligació d'ampliar els horaris comercials, segons avança aquest divendres 'El País', i tal com figura al resum d'aquest document elaborat pel ministeri
En concret, la Generalitat s'ha compromès amb Hisenda a dur a terme una "flexibilització d'horaris comercials" que incorpori un " augment dels festius d'obertura i d'hores setmanals d'obertura per a tots els establiments". D'aquesta manera, el govern espanyol aprofita la força que li dóna el control de la caixa per imposar a l'executiu català la seva recepta liberalitzadora en la regulació comercial, punt que havia provocat confrontació entre tots dos governs. 
A més, en el mateix document figura el compromís de la Generalitat d' acceptar la llei d'unitat de mercat espanyola, que possibilita l'exercici d'empreses autoritzades a altres comunitats autònomes a Catalunya. Aquesta normativa també havia estat motiu de disputa entre els dos executius, perquè la Generalitat considerava que li arrabassava competències en la regulació de determinades activitats.  
I les pressions podrien haver començat a sorgir efecte, perquè el conseller  d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, va afirmar recentment que el Govern treballa perquè la nova llei de comerç de Catalunya comenci a tramitar-se al Parlament abans d’acabar l’any, i va indicar que negociarà amb el sector el nombre màxim d’hores d’obertura a la setmana. Baiget va deixar la porta oberta a una ampliació de les actuals 72 hores setmanals d’obertura màximes fins a les 78.
Fonts de la conselleria neguen al rotatiu de Prisa que la mesura tingui res a veure amb el FLA. De fet, aquest canvi es quedaria a mig camí del que demana Hisenda, que també vol que les persianes de les botigues catalanes estiguin obertes més dies festius a l'any, i no només més hores al dia.
59 Comentaris:
Marc Pages
Soci
26/08/2016 13:53
O t'agenolles o no et torno la cartera. Espanya ens roba.

 Respon Notifica comentari inapropiat vot positiu  31 vot negatiu  1
D'una vella casa
Soci
26/08/2016 13:41
Una cosa és el FLA, l'altre convertir-lo en un "mecanisme" d'extorsió fraudulenta. 
És com si als pensionistes els hi diguèssin que si no compren a les grans superfícies no cobraran la pensió.
Falta gaire per marxar d'un lloc d'on: 1.et prenen els diners 2. no et donen els que necesites 3. has de demanar un prèstec 4. et diuen que deixis fer més negoci a les muntinacionals que són ja part del govern espanyol?

 Respon Notifica comentari inapropiat vot positiu  27 vot negatiu  1
Pastor Card
Soci
26/08/2016 14:12
A Madrid ha desaparegur el petit comerç, la lliberalització ha estat un fracàs perquè ha substituit les botigues que donaven seguretat i personalitat als carrers, per botigues d'immigrants. Les grans superfícies han aconseguit el pastis econòmic, els treballadors condicions laborals nefastes i no han augmentat els cotitzants a la seguretat social. Un desastre per una ciutat.
llegir més...

La pagina web de la Brigada Lincoln veu la independència de Catalunya com la fi real del franquisme

The Volunteer, la pàgina web de l’associació Abraham Lincoln Brigade Archives (ALBA), entitat nord-americana dedicada a la investigació i la discussió sobre la Guerra Civil espanyola i al paper dels voluntaris nord-americans que van lluitar contra el feixisme, veu inevitable que Catalunya aconsegueixi la seva independència.
En un article titulat signat per Eric Smith i titulat: Franco’s Last Breath: On Catalan Independence (L’ultim alè de Franco: La independència de Catalunya), explica que Catalunya sempre ha desitjat la seva independència, i que encara que Franco va acabar amb l’autonomia de Catalunya sis mesos abans d’acabar la guerra, avui és evident que enmig de la recent disputa sobre la independència catalana,que aquest aspecte del franquisme segueix sent molt viu, i que la crisi a Catalunya podria ser l’últim alè del infame feixista.
En el seu article Smith alerta de les amenaces violentes, com quan un coronel espanyol i una Associació de Militars van demanar una acció militar si Catalunya s’independitzava, i que encara que el militar va ser cessat del seu lloc, donada la història espanyola, aquestes amenaces no es poden prendre a la lleugera.
La solució òbvia del federalisme ja pot haver passat, diu Smith, Rajoy hi va renunciar, titllant repetidament les ambicions catalanes de “broma”Però seran els líders d’Espanya els que exacerbaran la crisi amb hostilitats obertament violentes? ¿La UE es quedarà de braços creuats? La intransigència i la persistència de franctiradors sobre els catalans i la necessitat de desfer-se’n, és una tàctica franquista tant si els espanyols ho reconeixen com si no, sentencia l’autor.
En l’article es recorda que el sentiment anti-català ja va esclatar durant la Guerra Civil espanyola amb un munt d’atrocitats i que la principal motivació del feixisme per perllongar la guerra després que ja havia assumit el control era purgar desenes de milers de republicans i destruir Catalunya, i que per aconseguirl’Espanya nacionalista que Franco es va imaginar i que no havia existit històricament es requerien mesures extremes, com l’eliminació de tot el que estava relacionat amb Catalunya, esborrar la cultura catalana i iniciar un projecte de colonització interna portant espanyols d’altres parts del país i prohibint l’idioma català.
Quan es va reprendre la democràcia l’Estatut proposat pels catalans va ser retallat t en gran mesura i finalment va ser aprovat amb gran decepció amb un 40 per cent d’abstenció. Però ara els catalans d’ascendència no-catalana s’identifiquen clarament amb la cultura i en són part de, per la qual cosa fins i tot aquest segment demogràfic ha vingut a donar suport al moviment d’independència. El moviment no és “racial”.  Tot això ha despertat l’esperit latent de la independència, afirma l’articulista.
Avui en dia, escriu Smith, l’acritud de Franco amb els catalans es viu en les regions de parla castellana, on el discurs tots els dies d’alguns mitjans de comunicació fustiga els catalans en un llenguatge que sona estranyament similar al que se sentia als Balcans en el període previ als conflictes civils violents de la 1990, i recorda per exemple l’atac de catalanofòbia després de l’accident del vol de Germanwings.

'Ciutadans, "consternats" perquè el PP els diu que no'...L'anàlisi d'Antoni Bassas:

Tal com expliquem avui a la nostra obertura de portada, Ciutadans ha proposat al Partit Popular enviar inspectors a les aules perquè vigilin si hi ha prou castellà, o sigui, proposa activar la inspecció de l’Estat contra la immersió lingüística. I com si els catalans fóssim indígenes davant els conquistadores, ens vénen amb un conegut joc de mans de fum i mirallets. I el fan pel nostre bé. Es diu trilingüisme: català, castellà i anglès, el mateix truc que va intentar a les Illes Balears el PP de Bauzá i que va provocar la manifestació més gran de la història de les illes.
Naturalment, tothom sap que això és l’enèsim atac a la immersió, a la i ntolerància que C’s i PP comparteixen que el català sigui la llengua vehicular a l’escola. Aquesta intolerància topa contra una evidència: tothom sap que si a Espanya hi ha alumnes bilingües, són els alumnes catalans. És la història de sempre, et vénen a fer classe de bilingüisme els campions del monolingüisme. Com és sabut, a Catalunya hi ha un ampli consens científic i polític pel qual la llengua vehicular de l’ensenyament és el català, i els alumnes no se separen d’aula per raó de llengua. I que si s’aprofitessin de debò totes les hores d’anglès que un alumne fa a l’escola des de ben petit, seria trilingüe, però aquesta és una altra història.
El més interessant del cas és el marc en què es produeix aquesta petició de Ciutadans, que és en el curs de les negociacions per investir Rajoy. Com se sap, per més que pactin Ciutadans i PP, a Rajoy li falten vots, però ja sabem que política també es escenificació, i PP i C’s estan escenificant voluntat negociadora en nom d’Espanya.
Bé, el cas és que Ciutadans va ser ahir una mica la riota de la majoria de mitjans. Primer perquè van passar de dir “no donarem suport a cap govern de Mariano Rajoy” a estar disposats a votar-lo, i perquè abans-d’ahir es van haver de menjar la rebaixa la definició del que és corrupció, ells, els campions de la regeneració en la vida pública. Total, que ahir tocava fer-se respectar i va sortir en roda de premsa al Congrés un dels negociadors, el diputat de Ciutadans per Barcelona, Juan Carles Girauta. I va sortir molt enfadat a denunciar una cosa que li passa que no ho dirien mai : que està negociant amb el PP i el PP li diu que no a tot.
Girauta: "Assistir a una jornada en que et diuen “no, no, no, no”... Doncs arriba un moment que... estem consternats".
El PP diu que no a tot. Qui ho havia de dir! Ara bé, el diputat de Ciutadans, això només s’ho deixa fer un dia.
Girauta: "Sap per què sóc aquí? Perquè vull cridar l’atenció perquè no es confonguin amb Ciutadans. Que no es pensin que es poden passar un altre dia de negociació, un dijous que serà demà, dient-nos que no".
Exacte. Un dia més dient que no, de cap manera. Hum, que es posi a la cua, que n’hi ha que fa bastant més d’un dia que esperen.
Més enllà de les tribulacions del diputat Girauta, l’Espanya política continua vertebrant-se en la uniformitat, expulsant del debat públic tot allò que la trenca. Acabar amb el català com a llengua vehicular en l’ensenyament és una obsessió.
Igualment, al País Basc han obert front a Otegi, que probablement no es podrà presentar de candidat a lehendakari. En lloc de deixar que els bascos diguin si el volen o no el volen –que segurament no el volen, en el sentit que EH Bildu de cap manera guanyaria les eleccions–, li fan la campanya deixant que la justícia digui si es pot presentar o no. Vostès van sentir aquí Otegi. No ha condemnat la violència amb aquestes paraules, tant cert és això com que va contribuir a acabar amb la violència d’ETA.
Avui tot són titulars perquè a Colòmbia s’ha firmat un acord de pau que acaba amb més de 50 anys de guerra, amb més de 200.000 morts. Alegria per la pau, a Colòmbia. Com em deia el socialista basc Jesús Eguiguren –un home que considera Espanya la pàtria comuna, a qui ETA li va matar 18 companys–, hi ha molts espanyols que no saben que ETA es va acabar, que ha estat vençuda com a arma política, i que ETA era útil a l’Estat perquè tapava molts problemes.

Per lluitar contra les desigualtats necessitem més Europa, però una Europa amb una nova socialdemocràcia...Les desigualtats no ens cauen del cel: les creem nosaltres. Hem de controlar el capitalisme financer i repensar els objectius de les empreses...

Una persona que en un moment donat està bé de salut pot ser una persona que no ha tingut fa temps cap malaltia, o també que, havent-la tingut, l’ha vençut, és a dir, s’ha curat. No es pot generalitzar, ja que hi ha excepcions, però crec que es pot dir sense dubtes que estar sa és molt millor que estar curat. És per això que cada cop s’insisteix més en la medicina de la prevenció que en la de la curació, tenint en compte que hi ha una prevenció positiva (fer algunes coses) i una prevenció negativa (evitar fer-ne algunes altres). Les raons d’aquesta actitud són sobretot tres: el risc de la malaltia, les seves possibles conseqüències futures i la comparació del cost de la curació amb el cost de la prevenció.
Aquesta metàfora de la salut personal s’aplica molt sovint a situacions ben diverses, tant de caràcter individual com de tipus col·lectiu, en el món de la política o en de l’economia. Aquests dies es parla molt de prendre mesures de prevenció davant dels accidents de trànsit, davant dels incendis al bosc, davant dels actes terroristes o, en un camp molt més global, davant de l’escalfament del planeta. Crec que tots estem d’acord que en la majoria d’aquests casos hem estat poc diligents en les mesures preventives, i que probablement les mesures correctives seran molt difícils i, en tot cas, molt costoses, tant en diners com en altres aspectes. El futur ho dirà...
La intenció d’aquest article és fer una reflexió, i aplicar aquests criteris, sobre una situació que jo crec que hem de considerar una malaltia: la creixent importància de les desigualtats en les nostres societats desenvolupades. Els darrers anys hi ha hagut un bon progrés econòmic en molts països, però malauradament en una bona part d’aquests països l’augment de la riquesa general no ha anat acompanyat d’una millora del seu repartiment sinó d’un augment de les desigualtats econòmiques i socials. S’han registrat augments del PIB, i del PIB per càpita, però ha anat creixent l’índex de Gini (una mesura de la mala distribució). Ha augmentat molt l’acumulació per part de les rendes altes, i ha crescut de forma impressionant la pobresa entre els més dèbils.

No cal demostrar que una desigualtat excessiva és una malaltia per a un país. D’una banda és una gran injustícia social, i de l’altra és una pèrdua de capital humà de cara al progrés econòmic, tal com admeten sense embuts institucions tan poc sospitoses com l’OCDE i l’FMI. Què és millor, prevenir la desigualtat o corregir-la?
Vam viure un enfrontament ideològic i polític entre liberalisme i comunisme. El primer, en nom de l’autonomia individual i de la llibertat de mercat, va acceptar la desigualtat i fins i tot la va considerar necessària. El segon, al contrari, va voler imposar la igualtat retallant totalment les llibertats.
La socialdemocràcia europea de fa unes dècades va defensar i va implantar una síntesi en la qual acceptava el mercat lliure afegint-hi dos tipus de mecanismes contra les desigualtats: alguns de preventius (mercat regulat per evitar els excessos, legislació laboral...) i altres de correctius (redistribució fiscal, serveis públics gratuïts...). Aquest model s’ha anat destruint els darrers anys amb el corrent neoliberal, que ha reduït la intervenció pública i ha eliminat la progressivitat fiscal, cosa que ha debilitat l’estat del benestar. Aquesta destrucció, juntament amb la globalització, ens ha portat a la crisi actual i ha creat una forta conflictivitat social que alimenta manifestacions, protestes, rebuig de la política i suport a corrents populistes, xenòfobs i extremistes. Què s’ha de fer?
Hem d’aplicar el criteri que és millor la prevenció que la curació, sobretot perquè les desigualtats no ens cauen del cel sinó que les creem nosaltres. Hem de seguir intentant aconseguir un millor repartiment via redistribució fiscal (fiscalitat més progressiva, eliminar frau...), però sobretot hem d’establir nous mecanismes que facin menys necessària la redistribució, posant límits regulatoris a les activitats del mercat, controlant el capitalisme financer, regulant les relacions laborals, eliminant els abusos monopolístics i especialment repensant els objectius de les empreses, que no poden ser només el benefici del capital.
Necessitem institucions polítiques prou fortes en la seva dimensió i prou independents dels poders econòmics globals per poder marcar les regles de joc. En resum: 
més Europa, però una Europa amb una nova socialdemocràcia.

“Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!”, va ser amb aquestes paraules que la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, molt conscient que aquesta era una legislatura extraordinària, finalitzava el seu discurs d'investidura davant el Parlament, genuí i legítim representant de la ciutadania catalana...

Els que estem a favor de la independència no tenim por de debatre, estem molt segurs dels nostres arguments...

Entrevista a Guillem Anglada-Escudé, l'astrofísic català que ha descobert el planeta Pròxima b...





“En dos anys podríem saber si aquest nou planeta és habitable”

Guillem Anglada-Escudé és professor d'astrofísica a la Universitat Queen Mary de Londres. Als seus 37 anys  ha descobert un planeta probablement habitable a només 4,2 anys llum de la Terra, una distància extremadament curta en termes còsmics.
Podrem arribar a visitar algun dia el planeta Pròxima b?
Jo no crec que el vegi, i tu potser tampoc. Però hi ha una fundació anomenada Breakthrough Starshot que està buscant les maneres d'arribar-hi tecnològicament. Els seus inversors són multimilionaris com el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, o el magnat rus Iuri Milner. La idea és agafar un xip molt petit i enganxar-lo a una vela solar. Aleshores s'impulsa amb un làser des de la Terra i és possible accelerar-lo a molta velocitat. En 20 o 30 anys, aquestes nanonaus podrien arribar a les estrelles més pròximes, en un altre Sistema Solar. Enviar informació des de tan lluny és bastant problemàtic, però seria la idea.
¿Mark Zuckerberg s'ha interessat per la descoberta?
Ahir a les quatre de la matinada ens van posar en videoconferència amb un grup de Silicon Valley. Ens els van presentar com "els milionaris locals". Hi havia Mark Zuckerberg, el cofundador de Google Larry Page o Iuri Milner. Han posat uns 100 milions de dòlars en el projecte Breakthrough Starshot, i ens van fer unes quantes preguntes. Estaven especialment interessats a saber si se li podia posar un nom, al planeta. De moment es diu B, i encara és aviat per rebatejar-lo, perquè ara la comunitat científica ha de verificar la nostra descoberta.
Què hi podríem trobar, al planeta?
L'interessant no és tant que s'hagi localitzat el planeta com que pertany a l'estrella més pròxima al Sol. No hi ha res més a prop. El Sistema Solar s'acaba, i Pròxima del Centaure és el primer objecte que hi ha. Sabem que B té 1,3 vegades la massa terrestre i que la seva òrbita a l'estrella és d'11,2 dies. La temperatura és de menys de 40 graus, molt freda. Però la Terra també seria freda si no fos per l'atmosfera, que atrapa la calor. Per això és tan important descobrir si el nou planeta té atmosfera i com és. La descoberta de Pròxima b no és el final, és el principi.
Quan i com podrem saber si té atmosfera?
De vegades tens sort i el planeta en qüestió passa davant la seva estrella alineat amb la teva línia de visió. És el que es coneix com a 'mètode de trànsit'. Molts planetes es detecten així: la llum passa a través de l'atmosfera del planeta i et permet fer diversos càlculs, com ara comprovar si efectivament n'hi ha, d'atmosfera. El cas és que tenim una probabilitat del 2% que l'òrbita estigui alineada i en puguem veure el trànsit. En aquest cas, creiem que l'òrbita del planeta està bastant alineada, així que les probabilitats podrien ser més altes. Si això passés, en dos anys podríem esbrinar si hi ha atmosfera i com és. Si no, haurem d'esperar que acabin de construir-se la nova generació de telescopis, que en sis o set anys ens permetrien obtenir imatges del planeta.
És escèptic en relació a trobar-hi aigua?
És especular una mica. Hem fet diverses simulacions, i de moment no exclouen que tingui una bona atmosfera amb uns quants oceans. Però perquè hi hagi vida depèn molt de com es va formar el planeta, quanta aigua tenia al principi i què li va passar a aquesta aigua durant els primers 100 milions d'anys de vida de l'estrella. Aquests escenaris ens els plantegem sovint, i la majoria de vegades són ràpidament descartats. En aquest cas, hi ha una probabilitat bastant gran que hi pugui haver vida. I quan dic que hi pot haver vida, vull dir que hi ha tot un rang de possibilitats que permeten que avui dia el planeta sigui habitable.
No és el mateix que hi hagi vida o que sigui habitable. Creu que hi ha vida, allà fora?
Al nostre Sistema Solar? No ho crec. No sembla que ningú hagi vingut a fer-hi res, aquí. El fet que no hi hagi aquesta evidència em fa pensar que no hi ha vida enlloc excepte a la Terra. Això o que, per algun motiu, els altres no deixen el seu planeta, igual que els dofins no deixen el mar.
Com és el seu dia a dia?
Sóc professor a la Universitat Queen Mary de Londres, i el meu dia a dia consisteix a arribar a l'oficina i mirar el correu electrònic, com tothom [riu]. La investigació pura, quan te'n vas al telescopi i comences a explorar, la fas quan pots, quan els estudiants no hi són o no tens burocràcia. Fa quatre anys que perseguim aquest planeta, i no ho hem fet cada dia.
Per què no hem sentit més el seu nom a Catalunya? Ho teniu difícil, aquí, els astrofísics?
Sí, he provat de tornar moltes vegades, però no hi ha manera. No es creen places, i quan se'n creen hi ha molta cua. Jo no sóc funcionari però a Anglaterra tinc un contracte. ¿Els investigadors han de ser funcionaris? No veig la necessitat que ho siguin. Però com que no es creen places, el resultat és que estem tots dispersats pel món.
Sempre va saber que volia ser astrofísic?
Tenia clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb l'espai o amb l'enginyeria. Tothom ha volgut ser astronauta, en algun moment. De totes maneres, el que més m'atrau ara és l'exploració. Fer com a Star Trek i anar allà on no ha anat ningú, encara que hi posis un peu.
http://www.ara.cat/societat/entrevista-guillem-anglada-escude-proximab_0_1638436270.html